El sistema visual de l’ésser humà està dissenyat principalment per a executar tasques en visió llunyana. La visió a llarga distància és una funció fonamental de l’ull humà, ja que ens permet percebre objectes i detalls en l’horitzó i en entorns més amplis. L’ull humà està format per diverses estructures que col·laboren en la visió de llarga distància, com la còrnia i la lent intraocular que col·laboren en la refracció de la llum i la formació d’imatges nítides en la retina.

Això permet als éssers humans veure objectes i escenes distants amb claredat i precisió. No obstant això, l’ull també té la capacitat d’acomodar-se a la visió de prop propera mitjançant canvis en la forma de la lent intraocular, que permeten enfocar objectes situats a diferents distàncies. Així doncs, el sistema visual humà és versàtil i pot adaptar-se a una àmplia gamma de situacions visuals, ja sigui enfocant-se en objectes llunyans o pròxims, tot i que com es va esmentar en el text anterior, aquesta capacitat d’acomodació a la visió pròxima disminueix amb l’edat.